En el record d’una efemèride: plaça Sant Felip Neri, 1938

El facebook ja ho té això… L’altre dia, xafardejant replans vaig veure que un antic company d’escola parlava que el 30 gener s’ha esdevingut el 75è l’aniversari d’un cruent bombardeig que va patir Barcelona per part de l’aviació franquista (eren avions de la legió italiana)  durant la Guerra Civil. En aquell matí, en dues passades, una a les 9 h que ja va deixar moltes víctimes i cases esfondrades del centre històric de la ciutat i una altra a les 11.20  h, quan s’estava treballant en tasques de desenrunament, la ciutat va ser sotmesa a una pluja de foc amb bombes de gran pes que “foradaven” literalment edificis de cinc pisos. Era els nous mètodes de guerra. No seria  la primera ni darrera vegada que les ciutats obertes patien d’aquesta manera de barbàrie. Una de les bombes va caure just en aquesta plaça, a tocar de l’església barroca de Sant Felip Neri.

Aleshores no era tan gran com ara, ni tenia la font neogòtica que es troba avui al bell mig – a la qual algun brètol o antiquari sense escrúpols va manllevar l’estàtua de bronze d’un jovenet estudiant que la coronava (hores d’ara deu ser en algun jardí  particular)- , ni l’escola que ocupa dos laterals de la plaça, existia. La foto és de 1940. Més tard deurien ser duts aquí la façana renaixentista de l’antic gremi del Calderers —que va estar a la plaça Lesseps també—  i la de la del Gremi dels Sabaters (la que té l’escut de Sant Marc, el seu patró, entre dos balcons), que estava al carrer de la Corribia, davant les escales de la plaça de la Catedral. Precisament que el Museu del Calçat estigui en aquesta plaça no es baladí. Cases viatgeres, doncs.

Per això m’ha fet gràcia veure aquesta fotografia anterior, doncs a la construcció de l’escola. El bombardeig es va endur per endavant l’església, que tan sols va mantenir la façana i part de l’estructura. I el més important: va segar la vida de  més de quaranta persones, la meitat nens d’una llar d’infants que s’havien refugiat al soterrani de l’església en sentir les sirenes prèvies al bombardeig. Una plava en una paret de la plaça recorda la trista efemèride.

Jo vaig passar molts anys d’infantesa en aquesta escola. Nou exactament. I vaig córrer i jugar a pilota per aquesta plaça innombrables vegades. Ara no hi corro, però hi passo sempre que hi puc. És de llarg  el racó més tranquil i amb més encant de tot el barri Gòtic. Digueu-me nostàlgic. Recordo un joc que hi fèiem a l’hora de l’esbarjo que en dèiem “Els quatre camins”. Això era que podíem recórrer per la part  enllosada de la plaça que feia (com un parxís) quatre camins que confluïen al centre i que s’unien entre ells als laterals. Si hi aneu ho veureu. El joc consistia  que el que “parava”(el que començava el joc) havia de perseguir la resta de la classe amb les mans juntes (aleshores érem 40 a classe, riu-te’n tu del numerus clausus actuals) fins a tocar-ne un. Aleshores ja éreu dos a perseguir la resta. Però s’havia de fer agafats de la mà. A mesura que tocàvem la gent —recordeu que no podies sortir del “passadís” enllosat— la cadena s’anava allargant. I estava calculat que en ser uns 20 ja era difícil saltar d’un “carrer” a un altre sense que algun extrem de la corrua et toqués. En fi, allò era un joc adaptat a la topografia del terreny i una manera de jugar ben ingènua. Digueu-nos beatífics. Suats sí que quedàvem, però. Quan vam començar a venir noies a l’escola, ja vam fer altres jocs. Recorda algú el que era el Cavall Fort? Allò de “¡churro, mediamanga mangotero adivina lo que tengo en el pucher?” Doncs no t’explico on ens agafàvem  els nois quan alguna valenta es prestava a posar-se a la filera de cavall sobre la que saltàvem. Digueu-me espavilat. Ara, segur que qualsevol AMPA prohibiria jugar a aquestes animalades que posaven seriosament en perill la columna vertebral dels cavallistes...

M’ha fet gràcia recordar tot això quan ara, la plaça segueix sent el pati de nens i nenes de la meva antiga escola i que deuen córrer per parets clivellades per la metralla d’unes bombes que uns altres nens no van veure ni caure –si de cas, sentit el xiulet ensordidor si que el deurien senti. Després vaig saber que en aquest indret, es trobava la presó dels Renegats. El centre de la plaça es coneixia com el Fossar dels Condemnats on s'enterraven als presoners que eren condemnats a la forca en l’època que les execucions eren espectacles públics. Una plaça amb història, doncs.

Sé que avui han fet un acte de recordatori al fet luctuós. I que es demana que l’estat italià demani disculpes per l’execrable actuació de bombardejar població civil. Què us he d’explicar de Gernika, oi?

Passegeu pel barri Gòtic. Entreu a la plaça. Intenteu fer cas omís de dels turistes que es fotografien arreu. Mireu de seure en la terrassa de l’hotel de luxe que ara hi ha (en la meva infantesa era un magatzem d’antiquari totalment malgirbat) —això si aneu forts d’armilla, és clar; perquè us canaran— i guaiteu les pedres clivellades de la façana de l’església, que la metralla del bombardeigs a n provocar (i no per cap afusellament de capellans que se sentia dir dècades enrere). Tanqueu els ulls i penseu en un moment en aquell gener del 1938. I quan la pell s’irisi del calfred, celebreu que encara som vius i que aquelles no tornin. Encara que a d’altres indrets, són el pa de cada dia.

 _________________

Aquí en podeu veure un petit documental d’aquell bombardeig.

I també ho recorda un blog de culte, on veure fotos després del bombardeig i d’on eren les cases que s’hi van dur després.

I si voleu aprofundir, consulteu el llibre  de Villarroya i Font, Joan. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil, 1936-1939. L'Abadia de Montserrat, 1999.  o el de   ALBERTÍ Albert i ALBERTÍ, Elisenda. Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939) Albertí ed., Barcelona 2009, d’on s’extreu aquest PDF.

En el centenari del naixament de Joaquim Amat-Piniella

Vaig llegir K.L.Reich de Joaquin Amat Piniella vora als vint-i-trres anys (abans d’ahir, doncs!), sense saber ni qui era l’autor ni de què anava el llibre; per pura casualitat, com es llegeixen  molts llibres, pel gust de veure què s’amaga darrere el títol. El fet que estigués inclòs en una col·lecció de les millors obres de la història de la  literatura catalana, m’hi predisposava. 

Vaig  a mirar si el trobo per les lleixes de casa... Pel títol –digueu-me espavilat—  ja intuïa que el tema anava “d’alguna cosa d’alemanys”. Recordo que el vaig llegir tot seguit d’acabar Unitats de xoc, de Pere Calders.  Em va la cosa bèl·lica, que voleu que hi faci! El vaig llegir àvidament perquè em va enganxar de seguida.  He de confessar que el llibre de Piniella em va deixar garratibat, corprès, fotut. En estat de xoc. Esblamat, però dir-ho fi.

Hores d’ara, vint-i-set anys després, encara recordo perfectament alguns passatges de la novel·la. Segurament els més escabrosos, que et queden fixats per un escabrós sentiment macabre  Recordo per exemple, el del robatori que un company de barracó li fa a un altre d’un rosegó de pa obcecat per la follia de la fam que el corseca com i és colpejat immisericordiosament. La mort per injecció de gasolina als malalts d’infermeria. El canibalisme d’un pres. Les piles de cadàvers abans les cremacions. O els dibuixos pornogràfics que el protagonista feia a companys de captiveri, com un negoci i una forma d’evasió. Però sobretot em queda el record del rerefons moral que la novel·la traspua, en defensa de la dignitat humana i la força de les conviccions, que era l’únic que els mantenia  vius entre els horrors quotidians dels fils enreixats del camp. Enreixats electrificats on es llençaven alguns ja desesperats. Recordo aquestes escenes i d’altres, que ja no sé si són del llibre o d’altres obres i pel·lícules que sobre l’experiència dels camps nazis han proliferat —amb més o menys fortuna— arreu.

I també recordo la follia assassina del comandant del camp. Agafo de nou el llibre dels prestatges i veig que el pres afamat era el valencià Vicenç i el dibuixant, l'Emili (l’alter ego de Piniella, suposo). Rellegeixo l’inici del llibre: «El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat». Pura literatura.

Anys després vindrien les lectures de Si això és un home de Primo Levi; de El largo viaje de Jorge Semprún; de Sin destino  d’Imre Kertész; de  Els catalans en els camps nazis de la Roig. El K.L. Reich  de Pinella (que ara sé que són les sigles de “Konzentrations Lager Reich" que era el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi), no hi té res d’envejar. És més, crec que els supera.  Serà segurament per la simpatia per haver sabut després que l’autor era un escriptor manresà, activista polític i cultural, que s’havia passat quasi cinc anys (cinc!) al camp de concentració de Mauthasen i que havia fundat amb d’altres l’Amical homònima. I que havia tornat a un país derrotat, gris i desfet  i no s’havia quedat a l’exili. Que dur deuria haver estat per ell tot plegat!

Com amant de la història faria que aquest llibre fos de lectura obligada  als instituts. Com a ciutadà d’aquest país instaria a fer un sentit homenatge en el seu centenari de la seva obra i de la seva vida. Veig que alguns amb moltes ganes i encert s’hi aboquen. I alguns li han dedicat tesis, Som altres temps però sentint alguns dirigents polítics actuals (d’aquí i de fora), sembla que estiguem repetint perilloses tendències del passat. No poden ser certes les paraules d’un dels presos: «Si algun dia es descobreix això, el nazisme ja serà mort i les conseqüències ja no tindran cap importància».

Ara que s'escau el centenari del seu naixement, la  figura i els escrits de Joaquim Amat-Piniella ens haurien de fer reflexionar sobre el millor i el pitjor que tenim la raça humana. 

(2 x1) Dos per un, una oferta literària en plena pujada de gener…

En plena voràgine de rebaixes, se m’acut fer una oferta especial per als veïns del replà, extensible, és clar, a blocaires i lletraferits, siguin o no coneguts o veïns d’aquest bloc. Feu-ne difusió, si voleu. He fet neteja dels prestatges i m’he  trobat amb uns quants exemplars repetits de dos títols en els que he (i heu) participat. Ara us els ofereixo al preu mòdic de 10 euros per tots dos. Repeteixo: DEU eurus! Més barat que a Andorra.

Són:

Històries pornohumorístiques a dues llengües i quatre mans, obra de  títol explícit! El vam fer el 2008 la gent de Progula, entre els quals, evidentment; m’hi compto. I què és Progula? Doncs una mica com les Històries veïnals però en plan parelles estables. Som quatre malfactors que escrivim relats de forma encavalcada de caire pornohumorístic (el que és el porno i el que és humor no cal que us ho expliqui, oi?). Ho toquem tot: duets, trios quartets, seixanta-nous, pel davant, pel darrera, sol, en comunitat, del present, del passat i del futur, mar i muntanya, bardaixos, fel·lacions, anals,... Sodoma i Gomorra, tu. I amb un carinyo especial a la jeraquia catòlica, als peperos, i als que ens foten els quartos; que no deixen d’inspirar-nos els més baixos instints.

Històries  veïnals. En aquestes alçades no cal explicar que són, oi? Molts ja el teniu (i si a alguns encara no els ha arribat, però ho soluciono aquest dies. Si és el cas, m’ho recordeu, sisplau). L’èxit literari de l’escala el 2012. 40 relats fets a quatre mans entre 102 blocaires.

Si us interessa l’oferta, em deixeu un comentari aquí o m’envieu un email  a elveidedalt@gmail.com. Ja quedarem com us els faig arribar i si és per correu, no patiu, serà sense càrrecs de tramesa. 

Tercer microrelat veïnal...acabat!

Acaba l'any i acaba el Tercer microrelat veïnal. Ha estat llarg, enrevessat i dur. L'any i el microrelat. Tots dos. Esperem que el 2013 ens sigui més amable..., perquè dur ja prevec que ho serà.
Voldreu tornar a fer-ne un altre? Doncs prepareu el llapis.
D'aquí poc, doncs nova conocatòria al replà de les Històries veïnals. Perquè d'alguna manera haurem de sobreposar-nos a la crisi..., i que millor que en companyia!

Us hi apuntareu? Doncs aneu deixant les dades a sota i a esperar...

_________________

Tercer microrelat veïnal

1.

Finalment, va arribar el correu: “Felicitats! Ha estat escollida per dirigir la nostra seu comercial a Berlín. Demà-passat s’incorpora.” Enrere deixava una feina, una casa i una relació feta de renúncies.

(El veí de dalt)

2.

Portava tota la vida desitjant-ho, però ara no sabia què fer. Bé, sí. Estava clar que tenia un dia per preparar l'equipatge i un altre per arribar a Berlín. El que no sabia era com dir-li-ho. Tenia un greu problema que havia de resoldre com fos.

(Arare)

3.

Encara era d’hora. Tenia tot el dia fins que ell arribés. Va decidir ser pragmàtica i començar a fer maletes. Tal vegada, mentre anava buidant calaixos… Mentre anava pensat, es va apropar a l’equip de música.

(Barbollaire)

4.

"The blower's daughter" va començar a sonar com una ganivetada. La veu de Damien Rice es va escampar per la casa. Mentre queia derrotada al sofà, dues llàgrimes lliscaven cara avall. La vida dansava davant seu al ritme dels acords d'una guitarra.

(Carina)

5.

En acabar la cançó es va dirigir cap al finestral, necessitava sentir un buf d’aire a la cara. Però abans d’arribar-hi la va aturar el soroll d’una clau al pany. Era massa aviat per ser Ell i, d’altra banda, no eren els dimarts que la Clàudia venia a netejar el pis...

(Carles Mulet)

6.

Va tenir un moment de pànic. Pànic que fos Ell i pànic que no fos Ell. Però sí que l'era.

—Em vols dir que fas aquí a aquestes hores?

—M'han fet fora de la feina. I tu? Volies marxar sense dir res?

(Carme Rosanas)

7.

Va sentir de cop tota la vergonya a les galtes. No estava preparada per aquest instant. Tan de bo fos més forta i més valenta. Ni el futur incert a Berlín se li mostrava tan captivador com aquells ulls foscos que l'estaven interrogant. Sospirà i li va dir amb un fil de veu:

(Cris V/N)

8.

—Vull marxar, sí.

Ell restà dret davant seu, confús i colpit. L’interrogà amb els ulls, mut, malgrat les paraules, li pujaven atropelladament, sense ordre ni concert, a la boca. Ella, envalentida per la seva indecisió, rematà:

—Et sorprèn?

(David)

9.

La mirà i començà a buscar als seus ulls, a la boca, a les mamelles encara turgents, tots els records dels moments viscuts... I de sobte, un sentiment ocult sota capes d'excuses i remordiments li explotà als nassos: no li importava gens que se n'anés.

(Dissortat)

10.

De fet, és més. Ho havia estat desitjant tot aquell temps... Però no era moment de descobrir-se. Si ell callava, quedaria escrit que fou ella qui el va deixar per una carrera professional ambiciosa. I ell podria justificar així tot allò que fes d'ara endavant.

(El porquet de Sant Antoni)

11.

En el fons sentia enveja. Ella sempre li havia semblat una persona segura; ferma en les seves decisions, i un cop més, ho demostrava. En canvi ell, sempre es sentiria com un pobre desgraciat, penjant d’un fil, amb poca empenta per dur a terme els seus anhels.
(Eli)

12.

Li va dir que no tenia dret a deixar-lo plantat d’aquella manera. Ell va encetar un reguitzell de retrets. Ella va tenir l’estranya sensació d’estar somiant. Es va pessigar el braç, per saber-se desperta.

(Fanal blau)

13.

No notà res. Caldria quelcom més fort que un pessic. I tal com s'ho pensava així succeí: sentí la mà aspra impactant contra la seva galta. La mà que l’havia acaronat mil cops, que havia resseguit les corbes del seu cos, que havia bressolat les seves pors...

(Francesca)

14.

Es tocà la galta adolorida. Amb tota la fredor del món li digué:

—És l'únic que saps fer?

A l'instant, l'infern s'encengué dins els seus ulls. S'abraonà sobre ella i la començà a colpejar com si fos un sac de boxa. Ella, primer entomà, però després començà a retornar els cops.

S'havien acabat les renúncies. 

(Gerònima)

15.

La baralla no tenia aturador. Insults i objectes volaven com a projectils  procurant encertar al contrari. De sobte uns cops enèrgics van retrunyir a la porta i una veu potent va cridar: “Obriu immediatament o aviso als mossos!”

(Glo.bos.blog)

16.

Era el Joan, el marit de la Lola, el matrimoni del pis del davant; una parella amb qui sovint passaven vetllades interminables, delectant-se amb bones menges i converses interessants.

(Joana)

17.

Els cops es van aturar. Els ulls treien foc. Silenci absolut. De sobte, el silenci es va trencar. La Júlia va sentir que algú xisclava. Era un crit d’horror. De desesperació.
(Kweilan)

18.

Eren els crits de la Lola quan en Joan va obrir la porta, amb la seva còpia de les claus. La Júlia era coberta de sang pels cops. Tenia el nas trencat. I el seu home, en Pol, portava un ganivet clavat al braç!

(Khalina)

19

"...en Pol, portava un ganivet clavat al braç!"

Va girar el full i... totes les pàgines estaven en blanc. Li havien venut un llibre tarat! Mentrestant, l'avió on viatjava seguia el seu rumb cap a Londres.

(L’Avi)

20

I el veí de seient, que havia pres mil tranquil·litzants abans d'enlairar-se, dormia sobre la seva espatlla. L’home li donava certa desconfiança. Suava per dins l'americana i no havia parat de menjar pipes mentre esperaven per embarcar.

(La RaTeTa Miquey)

21

De cop es notava més intranquil·la. El Manager Director la feia viatjar a Londres “to talk about your future” —li havia dit. El seu futur! Una esgarrifança pujant per l'esquena la va fer pensar quant es podia semblar al futur de la Júlia, la del llibre tarat.

(Laura T. Marcel)

22

—Es troba bé?

—Només és un petit mareig, no pateixi.

L'hostessa insistí, mentre amb un mocador mirava de parar-li l'hemorràgia de sang de sota l'orella, a tocar de l'home que  —suposadament— dormia.

(Martí)

23

Fa menys de 24 hores, que estava a la gran manifestació per la independència on tothom se sentia amb ganes de fer un camí propi, com la pàgina en blanc d'aquest llibre tarat.

“Espero que més endavant es creïn llocs de treball, per poder tornar a casa. Qui diu que tot està perdut?”

(Montse Pes)

24

Es va ajustar els auriculars i mentre escoltava “I was made for loving you”, va tancar els ulls fent com si dormia pensant com fugir ràpidament d’aquell avió quan aterrara. El seu inoportú veí que l’havia reconeguda ja no era cap problema però la companyia del seu cos sí que ho era. “Larala, lara, lara…” cantava Maria Mena.

(Monyofiné)

25

Recordó aquella vez que le leyeron la mano y lo que dijo su novio, escéptico «El futuro no está escrito, lo escribimos nosotros a cada instante». Igual que las páginas de ese libro en blanco; una historia que ella podría acabar a su modo.

(Palimp)

26

Va posar-se les ulleres de sol, mai li havia agradat ser famosa. Al principi de treballar a televisió només volia escriure guions però li van insistir tant...

No anaven errats; després d'un magazine, un programa d'entrevistes i després aquell concurs...

A Londres no la coneixia ningú. Amb una mica de sort potser podria fer la seva feina a la rereguarda...

(Parèntesi )

27

L’arribada a Londres no va fer que s’esvaís l’amarg auguri que la anava corcant des de feia setmanes. Des de l’aeroport li calia una hora fins el Canary Wharf, a l’Est End, on s’havia establert la central de la empresa. El taxista sij que la traslladava no parava de guaitar-la pel retrovisor. Els ulls, aquells ulls, semblaven que la rossegaven...

(Patrinky)

28

—You are her, aren't you? —va preguntar el taxista.

—Excuse me? —va respondre ella extranyada.

—Yes, it's you! The girl from the catalan TV! —el taxista estava entusiasmat

—You know me? —ara la sorpresa es va convertir en suor freda.

—Off course! You've been quite the impression here for the last weeks!

Ara ja sabia perquè volia veure-la el director. Els seus anhels d'anonimat s'estaven esfumant.

(Puji)

29

Ara sí que estava ben fumuda, volia tornar-se a posar els auriculars i escoltar “Volare”. Només veia siluetes sense rostre en aquelles pàgines en blanc. Realment no sabia si estava desperta o continuava dormint; tenia estranys somnis en anglès. El cansament li sortia ara, tenia el cos masegat com si hagués boxejat mentre dormia. El cor se li accelerà quan a l’autobús de davant del taxi cregué veure el seu rostre anunciat....

(Rafel)

30

De sobte ho va veure clar. Va buscar el llibre i va veure que diverses pàgines en blanc s'havien escrit. Una història paral·lela a la seva però que ella escrivia amb els seus actes. Ella era la Júlia i en Pep podia ser en Pol.

Havia viatjat a Londres fugint del seu passat, però aquest l'acompanyava allà on anés...

(Robertinhos)

31

Va fugir del taxi deixant sobre el seient d'escai el llibre monstruós.

El cap li rodava i va ensopegar amb un home. En girar-se, el món es va aturar.

—Buscava el seu llibre?

El passatger que tenia al costat a l'avió l'empentà en direcció a un fosc carreró.

(Sergi G. Oset)

32

... carreró.» Això és l'únic que recordava d'haver escrit. Com tots els dies es llevà amb el cap pesarós, és feu un cafè, s'acostà l'ordinador i no recordà que hagués escrit tot allò: una noia, un viatge a Berlín, després a Londres, maltractaments, Lola, Pol... Podria canviar el conyac per vi, pensà, potser no emboirina tant, va dir-se, i tots aquests heterònims, n'hi deu haver més de quaranta, un mal exercici pessonià, sentencià, mentre encenia una cigarreta.

(Silvia)

33

Mirà per la finestra. Plovia. Tenia gana. Obrí els armaris i la nevera, res. Cercà de nou el tabac, la capsa buida. No tenia més remei que sortir a comprar. Malgrat el pes del cos i els pensaments va entrar a la dutxa, es va vestir i va sortir al carrer sense paraigües. Deu minuts més tard a dins el petit estudi sonà un telèfon.

(Srta. Tiquismikis)

34

Sentia el telèfon mentre posava la clau al pany. Es va afanyar a empènyer la porta mentre amb una ma tibava la clau cap amunt, Maleït pany!, des que van entrar a robar que la porta no ha estat mai més la mateixa. Va entrar corrent per despenjar el telèfon, que com sempre no era el seu lloc... No calia córrer, ja el trucarien al mòbil, total , devia ser una oferta d' ADSL. Espolsà el paraigües sobre el gat que el venia a rebre. Coi de gat, perquè no va marxar amb la seva amant?

(Viuillegeix)

35

Va deixar les claus a la taula i es va treure la jaqueta i les sabates xopes. Mentre encenia una cigarreta sentia tronar, entre els sorolls de televisors i plats als altres pisos. Llavors el telèfon va tornar a sonar, estrident a la buidor del pis, espantant-la una mica.

—Si? Qui és?

 (Xurri)

36

Mentre premia el botó, va regirar el despatx amb pressa. Semblava tot a lloc. Sempre tenia molta cura de no deixar cap rastre dels seus “alter ego”. Ningú la relacionaria de cap manera amb la Júlia ni amb la periodista de l’avió. Sí, eren dos morts. Però no hi havia cap fil que pogués lligar-la amb la vida de la Violet Dedalt, escriptora, striper i estrangera en aquell despatxet de Barcelona. Uns la coneixien de cos, d'altres de lletra, però de res més.

Va obrir somrient la porta, més tranquil·la.

Un home jove, amb un llibre en una mà i una cèdula plastificada a l’altra li etzibà:

—Enrevessat, eh, senyora Dedalt? Però, finalment, els llibres sempre expliquen quelcom si hom els rellegeix bé.

(Zel)

FI